MERCÈ RODOREDA I GURGUÍ "JARDÍ VORA EL MAR" (1967)

MERCÈ RODOREDA I GURGUÍ “JARDÍ VORA EL MAR” (1967)

“Jardí vora el mar”, és una obra que relata la vida d’un jardiner que treballa per diferents amos benestants en una mateixa torre vora el mar, durant sis estius de la seva vida.

Obra escrita durant la seva estada a Holanda, Mercè Rodoreda va relatant la vida de unes famílies burgeses al seu lloc de vacances. L’obra la va escriure durant el seu auto exili, ja que la seva mare va dir-li després de finalitzada la Guerra Civil Espanyola que marxés, ja que la seva condició de col·laboradora en diferents publicacions en català, li feien estar en una situació compromesa.

La història gira al voltant d’un jardí i d’una casa d’estiueig situada vora al mar. Escrita en sis capítols, relata el sis estius que es corresponen als estius dels senyors   de la casa i alguns veïns relatats com un monòleg pel jardiner.

Esta obra escrita entre dos novel·les, va quedar una mica a l’ombra, de ella va dir el seu editor, Joan Sales: “Jardí vora el mar, és una novel·la excelent escrita enmig de dues obres mestres”.

“Jardí vora el mar” és estrictament, i com moltes de les obres de M. Rodoreda, el reflex del que ella opina sobre la societat i basada en la seva experiència. Realista, explica com en pot ser de dura la vida, i com ens he de adaptat per sobreviure-hi. Senzillament, atrapa, perquè encara que no sigui de intriga ni d’acció, les descripcions tan precises es converteixen en realitat a la imaginació del lector.

Una obre en la que Rodoreda mostra el seu amor a les flors, i en conseqüència als jardins. Afició que va desenvolupar per la influència del seu avi matern Pere Gurguí, al que l’autora estava molt lligada.

La novel·la narra a través del jardiner la vida d’unes famílies adinerades en sis estius, que són els que formen els sis capítols de la novel·la.

El narrador ens mostra un univers de luxe i riquesa, uns personatges que durant l’estiu es dediquen a una vida hedonista i despreocupada, però que amaguen secrets i drames interns. Estem davant d’uns homes i dones que paguen les seves faltes del passat al present, i amb interessos molt elevats. I, encara que no ho sembli, tots busquen una quimèrica existència basada en la troballa de l’amor vertader.

Una vida que no és el que sembla, unes trames familiars inquietants. Un paradís terrenal en forma de jardí que contrasta amb un interior podrit: el del mateixos personatges, les seves mentides i els seus secrets.

La vida dels personatges estarà marcada pel fracàs amorós, la mort i el rebuig de la maternitat. La Rosamaria perdrà el fill que espera, així com el seu gran amor, l’Eugeni. El llibre es centra particularment en el triangle amorós del matrimoni Rosamaria-Francesc i el seu veí l’Eugeni.

Finalment, la casa d’estiueig on treballa el jardiner serà venuda perquè Rosamaria i Francesc es traslladant definitivament a Barcelona. Una etapa es tanca, les distintes històries conflueixen cap a un final comú que, no obstant això, quedarà obert en certa manera. Els personatges ja no són els mateixos que al principi de la novel·la. Les seves il·lusions, els seus pensaments, els seus amors... tot ha canviat poc a poc. Una nova etapa que comença i una vella que s’acaba.

    

EUGENI D'ORS I ROVIRA "LA FI DE L'ISIDRE NONELL"(1902)

EUGENI D’ORS I ROVIRA “LA FI DE L’ISIDRE NONELL” (1902)

Eugeni D’Ors i Rovira (el seu pseudònim  era Octavi Rumeu) va escriure aquest  llibre per la mort de l’artista Isidre Nonell. Pintor que va retratar la societat de l’època una societat buida de continguts i de moral feble.

El començament del relat de la mort de l’ Isidre, comença descrivint la societat que vivien en aquella època, una societat hipòcrita que no veia els defectes que tenien, una societat que no volien que li diguessin les mancances de les que mancaven. L’Isidre Nonell els retratava tal con eren, i treia a laa luny les misèries que ocultaven darrera de la façana, de la aparença , una societat a la vora del abisme. D’Ors ho descriu com: “Un artista, en revelació punyeta, copiant-los , exhibint-los nuament, amb aguda crueltat de línees, en brutalitat implacable de colors, rabejant-se refinadament en la lletgesa i la deformitat, havia trencat l’encís fent-los veure, amb aclaparadora evidència, la fondaira de l’abim de sa abjecció.”

A través del relat de la mort de l’ Isidre Nonell, va relatant la decadència d’una societat sustentada en una falsa harmonia i uns valors irreals. “I quan mori’l dia aquest, la ciutat estava en flames, i les vermellors de la posta s’estengueren sobre les vermellors de l’incendio.”

La gent al carrer estava descontrolada per les revoltes ocasionades, unes revoltes en la que estaven implicades totes les classes socials. Era un temps en que part de la societat  intentava canviar el sistema en el que vivien, canviar l’estructura do societat. A través de la narració, D’Ors va relatant com si d’una crònica de societat es tractés els esdeveniments del moment.

La mort de L’ Isidre, D’ors la relata d’una forma crua plena de descripcions, amb una pesadesa de sentiment: “No se sap com va córrer en un instant la veu de qui era aquell home; potser, millor  que aquell exèrcit immens de miserables, amb la terrible inefabilitat de l’instin, endevinés en el ell gran responsable, al revelador cruel en quines obres havien après com era de baixa i repugnant i irremeiable la seva lletgesa.”   

Va descriure les atrocitats que anaven fen les ordes humanes amb el cos sense vida de l’artista. “Un home va agafar el cos mort i el llança a l’aire [...] altres li lligaren una corda al coll...”

Amb la mort de l’ Isidre Nonell, Eugeni D’ors critica la relaxació de la societat altre vegada, ja que no hi ha ningú per criticar-la. Això fa una societat conformista que entra en un món altre vegada de tenebres, on tothom torna a la mentida i l’obscuritat, on: “...tots els homes se vegeren galans i nobles, i les dones totes, miserables, les velles, les deformades [...] sonrigueren d’orgul, sentint-se tota l’ànima i tota la sensualitat sobtadament inflamades al bes d’una il·lusió ubriagant que les feia trobar-se hermoses.”

RAMON LLULL "LIBRE DE LA PRIMERA I SEGONA INTENCIO" (PARIS 1298)

RAMON LLULL “LIBRE DE LA PRIMERA I SEGONA INTENCIO” (PARÍS 1298)

“Libre de la primera i segona intencio” és in llibre en el que Llull a través de la seva narrativa ens guia pel camí dels proverbis a seguir a Déu. Una obra de narrativa mística, amb la qual i a partir de la seva estructura en cinc capítols i la parta final, Llull va explicant las dues intencions dels seus relats.

En el primer capítol:”DE LA DIVISIO DE INTENCIO”, Llull narra que sempre hi ha dues intencions quan es fan les coses. Sempre s’han de triar entre dues opcions, les coses que més t’estimes. Així per exemple escriu: “Si tu, fill, fas fer vn libre a alcun escriva, tu has la primera intencio a fer lo libre, e has la segona a donar diners a n aquell escriva qui t fa lo libre. E car mes ames lo libre que los diners que n dones, per aço has al libre la primera intencio, e has diners la segona. E l escriva fa d aço lo contrari, car eyl ama mes los diners que li pagues per sos trebayls que no fa lo libre; car si mes amava lo libre que ls diners, no t donaria lo libre per los diners.” Més endavant li diu al fill que pes amar a Déu hi ha que entendre el que ell posa al llibre, i que amar és desordenadament un sentiment del cor, com explica en un paràgraf: “Accidentalment, fill, amen los homens peccadors ab les dues intencions desordonades en lurs amors, cor amar vn beyl libre per ço car es beyl, e no amar lo per ço que l entena, es desordonadament; de intencio e en aytal manera amar lo libre per ço que es beyl es per la primera intencio, e amarlo entendre es per la segona;...”

En el segon capítol: “DE DEU”. Llull explica al fill com s’ha d’estimar a Déu, per la seva infinita bondat. Perquè Déu en la seva infinita saviesa no tria cap intenció, ja que la intenció seva és l’amor als homes i per això no hi ha divisió en la intenció. Ell ho explica d’aquesta forma: “En la intencio de Deu no ha divisio de primera e segona intencio on sia menoritat car tota sa intencio es infinita e eternal; e per eço, fill, no hi pot caber segona intencio.” Explica que totes les persones que ama’n i facin el bé seran recompensades i podran triar entre les dos intencions, mentre les que no estimen ni entenen el llibre no podran triar.

El tercer capítol: “DE CREACIO”, explica al fill la grandesa de Déu. En el seu relat místic, Llull, li explica com Déu, omnipresent, amb al seu amor va fer el món i les criatures que l’habiten. Les coses creades per Déu té la finalitat de complementar a unes altres, per això li explica al fill: “Fill, Deus ha creades en lo mon unes creatures per intencio de altres, enaxi con los corses celestials, qui son creats per donar influencia als terrenals, corses elementats, e los terrenals qui son creats per intencio de anima racional, e axi de totes coses que son creades a servey de hom”.

Al quart capítol: “DE ENCARNACIO”, fa referència a com Déu baixa a la terra per tenir un cos de carn, Com deixa prenyada a la Verga Maria, perquè els homes pecadors deurien tenir unes virtuts i les estan perden. Per això la intenció de Déu era convertir-se en carn i per això va baixar del cel, i se va encarnar en home. Llull ho descriu: “Encara se, fill, nostre senyor Deus per recrear home, qui era perdut e cahut en la ira de Deu, per lo pecat del primer pare; e aquella intencio que hac en pendre carn humana per recrear home, no s cove a Deu esser primer aintencio, e que aquella intencio que Deus hac a pendre carn per demostrar ses virtuts fos segona, con sia cosa que la justicia de Deu haja pus apropiada intencio a demostrar la granea de sa bonea, poder e saviesa, que recreacio”.

El capítol cinquè està dividit en altres introduccions, per anar explicant com a través de cada apartat es pot apropar a Déu. El primer apartat: “DE TEMPTACIO”, narra com el món està ple de temptacions que ens allunya de Déu i com fer-hi per superar-les. Després passa al de: “LA FE”; on explica que l’home a de tenir-hi per entendre el que no entén.

“DE ESPERANÇA” on li explica al fill, que l’home ha de tenir l’esperança  en la justícia i misericòrdia de Déu.

“DE CARITAT”. Si ets caritatiu, Déu en la seva infinita saviesa i bondat, et guardarà un lloc al seu costat, però explica que s’ha d’ésser caritatiu per bona voluntat, sense estar forçat, i així podrà anar al regne celestial.

Llull continua els relats a partir de més relats semblants a aquest; entre d’altres apartats hi ha: “ DE JVSTICIA”, “DE PRUDENCIA”, “DE FORTITUDO” (FORTALESA), “DE TEMPRANÇA”, “DE GLOTONIA” (GULA)...; i continua en més apartats semblants  a aquest, descrivint les intencions de cadascun per arribar a Déu.

L’epíleg del llibre,”DE LA FI DEL LIBRE”, explica al fill, que el llibre a estat escrit amb la intenció d’apropar-lo a Déu d’una forma ordenada, perquè pugui conèixer les virtuts de seguir a Déu i continuï els seu passos cap a el cel i lo celestial.