EUGENI D'ORS I ROVIRA "LA FI DE L'ISIDRE NONELL"(1902)

EUGENI D’ORS I ROVIRA “LA FI DE L’ISIDRE NONELL” (1902)

Eugeni D’Ors i Rovira (el seu pseudònim  era Octavi Rumeu) va escriure aquest  llibre per la mort de l’artista Isidre Nonell. Pintor que va retratar la societat de l’època una societat buida de continguts i de moral feble.

El començament del relat de la mort de l’ Isidre, comença descrivint la societat que vivien en aquella època, una societat hipòcrita que no veia els defectes que tenien, una societat que no volien que li diguessin les mancances de les que mancaven. L’Isidre Nonell els retratava tal con eren, i treia a laa luny les misèries que ocultaven darrera de la façana, de la aparença , una societat a la vora del abisme. D’Ors ho descriu com: “Un artista, en revelació punyeta, copiant-los , exhibint-los nuament, amb aguda crueltat de línees, en brutalitat implacable de colors, rabejant-se refinadament en la lletgesa i la deformitat, havia trencat l’encís fent-los veure, amb aclaparadora evidència, la fondaira de l’abim de sa abjecció.”

A través del relat de la mort de l’ Isidre Nonell, va relatant la decadència d’una societat sustentada en una falsa harmonia i uns valors irreals. “I quan mori’l dia aquest, la ciutat estava en flames, i les vermellors de la posta s’estengueren sobre les vermellors de l’incendio.”

La gent al carrer estava descontrolada per les revoltes ocasionades, unes revoltes en la que estaven implicades totes les classes socials. Era un temps en que part de la societat  intentava canviar el sistema en el que vivien, canviar l’estructura do societat. A través de la narració, D’Ors va relatant com si d’una crònica de societat es tractés els esdeveniments del moment.

La mort de L’ Isidre, D’ors la relata d’una forma crua plena de descripcions, amb una pesadesa de sentiment: “No se sap com va córrer en un instant la veu de qui era aquell home; potser, millor  que aquell exèrcit immens de miserables, amb la terrible inefabilitat de l’instin, endevinés en el ell gran responsable, al revelador cruel en quines obres havien après com era de baixa i repugnant i irremeiable la seva lletgesa.”   

Va descriure les atrocitats que anaven fen les ordes humanes amb el cos sense vida de l’artista. “Un home va agafar el cos mort i el llança a l’aire [...] altres li lligaren una corda al coll...”

Amb la mort de l’ Isidre Nonell, Eugeni D’ors critica la relaxació de la societat altre vegada, ja que no hi ha ningú per criticar-la. Això fa una societat conformista que entra en un món altre vegada de tenebres, on tothom torna a la mentida i l’obscuritat, on: “...tots els homes se vegeren galans i nobles, i les dones totes, miserables, les velles, les deformades [...] sonrigueren d’orgul, sentint-se tota l’ànima i tota la sensualitat sobtadament inflamades al bes d’una il·lusió ubriagant que les feia trobar-se hermoses.”