OBRA DE SALVADOR ESPRIU

Entre les moltes obres que ens va deixar Salvador Espriu, es troba “Primera història d’Esther”, basada en una reina mitològica que va ajudar al poble jueu a alliberar-se de l’opressió.

És un text dramàtic escrit en prosa i en vers, que està perfectament estructurat i formalitzat en dos actes, amb les corresponents escenes, accions, diàlegs, monòlegs, i un intermediari en que la cançó de lehudi pren la forma d’un sainet amb un argument del cas –el de marit banyut-, o el d’un romanç de cec a la manera de l’empra’t per Valle-Inclán a “Los cuernos de don Friolera”.

“Primera història d’Esther” és un joc d’escenaris que s’inclouen en el món de Sinera (obra escrita per Espriu abans que aquesta), on reapareixen personatges ja explorats en la narrativa i en la poesia satírica, i la Susa Bíblica de la reina Esther, uns i altres no seran més que titelles en mà de l’Altíssim.

L’obra vol transmetre un missatge de perdó i tolerància en la mateixa tònica que “L’Antígona” de 1939.

En aquest joc d’heterònims, un recurs habitual, trasllada al jo, que es descomponen en veus i personalitats distintes (Altíssim, Salom,etc.) la mateixa naturalesa fragmentària de la realitat: ”Eviteu el màxim crim – dirà l’Altíssim, adreçant-se  públic en el monòleg final-, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’0rigen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tant mateix una engruna d’autèntica llum.” Salvador Espriu en la seva obra va intentar trobar sentit a la Guerra Civil Espanyola, de la que ve dir, que era una guerra entre germans.

Defensor de la llengua catalana quan va acabar la Guerra Civil, es va decantar per la poesia menys controlada per la dictadura i la seva censura. La seva poesia la van traslladar molts cantautors a les seves cançons, aproximant l’obra de l’autor al poble, i convertint-lo en un poeta proper, el més carismàtic va ser Raimon, cantautor valencià que va estar en el grup dels cantants de “La Nova Cançó Catalana”, Maria del Mar Bonet i tant altres.

OBRA DE SANTIAGO RUSIÑOL

Santiago Rusiñol construeix la seva obra a través de les seves estades als llocs.

“L’illa de la calma” la fa a partir de la seva estada a l’illa de Mallorca, on Rusiñol va anar per realitzar l’encàrrec, juntament amb el pintor Joaquín Mir, de fer una sèrie de plafons per decorar el edifici modernista del “Grand Hotel de Palma”.

Al final del mes de març, Rusiñol es va traslladar amb la seva família a l’illa, on ja li esperava el pintor Joaquín Mir. Santiago Rusiñol quedà meravellat dels paisatges i les muntanyes del nord de Mallorca.

Santiago Rusiñol descriu l’illa com:”Una illa on sempre hi ha calma, ont els homes mai porten pressa, on les dónes no s fan mai velles, on no malgasten ni paraules, ont el sol hi fa més estada i on fins la senyora Lluna camina més poc a poc, encomanada a la mandra.

Aquesta illa és Mallorca, llegidor”.

Rusiñol coneixia molt bé la Serra de Tramuntana. Les seves estades, primer al bari de Terreno en Palma, i després en Pollença, Cala Vicens, Sóller i Valldemosa, van inspirar alguns del seus quadres més famosos. La Serra de Tramuntana el va captivar des de el primer moment, i això, va fer que Santiago Rusiñol passés més temps a l’illa. Sempre elogiant el clima i la bonança que hi ha escriu: “El sol es pren per tot arreu ont ne tenen; es pren de bon grat, es pren per força, fins hi ha metges i tot que n recepten;...”

L’artista presenta l’illa com un lloc per burgesos, on anar-hi per descansar i trobar-se a sí mateix. Un Edén on viure és un privilegi només per l’escollits.

A través de la lectura del llibre, Rusiñol, ens va deixant mostres de l’enamorament, d’aquest artista polifacètic, per Mallorca. Va realitzar molts viatges a l’illa i va fer moltes pintures del seus paisatges, per acabar fent  aquest llibre. Un retrat dels seus viatges al “paradís” segon es pot interpretar amb la seva lectura.

OBRA DE JACINT VERDAGUER

Entre les obres més destacades de Jacint Verdaguer, destaca “L’Atlàntida”. Amb ella va guanyar els Jocs Florals de l’any 1876, als 32 anys d’edat. El jurat li va concedir un premi especial per l’obra.

Gaudí, gran admirador de Verdaguer,  va utilitzar el seu poema de “L’Atlàntida” com a motiu per la composició dels Pavellons Güell. Eusebi Güell s’havia casat amb Isabel López i Bru, filla del marqués de Comillas a qui havia estat dedicat el poema èpic, per la qual cosa convingué amb Gaudí que en les finques de Pedralbes, on sovint anaven a passejar les dues famílies, s’hi havia d’incloure els temes mitològics citats en el poema.

“L’Atlàntida” està formada per una introducció, deu càntics i una conclusió. L’obra en vers relata la història de la ciutat de L’Atlàntida, traslladada a un temps. Cada cant a més té la seva pròpia introducció on s’explica el moment en que se desenvolupa la història.

En la introducció explica com es troben en altar mar un bastiment de Gènova i altre de Venècia i comença una batalla entre ells. Sobrevé un gran temporal i un llamp encén el polvorí d’un d’ells, que esbertant-se, arrossega també a l’altre a l’abisme. Però es salva un jove genovès, que agafat a un tros de pal pot arribar a terra. Un savi ancià que retirat del  món, vivia vora la mar li conta llur antiga història per distraure’l del passat naufragi.

En el primer cant “L’incendi dels Pirineus”, Verdaguer narra com se van fer els Pirineus i la ciutat de Barcelona. Després d’una batalla entre éssers místics, amb heroïna inclosa, l’hèroic arriba a Montjuïc després d’haver guanyat i haver fet que les muntanyes arribessin al mar de Girona, s’embarca i prometre fer una gran ciutat a l’abric d’aquella serra.

A través de les aventures de l’heroic, recorrent la geografia i llurs lluites amb els éssers mitològics, Jacint Verdaguer ens submergeix en un món on la fantasia fa volar la imaginació, descobrint-nos noves maneres de vida, però sense desviar-se del seu camí religiós.

En el últim cant, Verdaguer era la terra en arribar el savi, i la formació de la nova “Hespèria”, reconegués el taronger de la branca que va plantar Hèrcules i la resta de coses: com la ciutat de Barcelona i els altres reptes que ha hagut de fer durant el seu viatge.

En la conclusió Colom ve néixer un nou món en sa fantasia, després de la històries que li ha contat el savi avi. El genovès fa oferiments a varies corones per fer realitat el seu somni: a Gènova, Venècia, Portugal i Espanya. El somni d’Isabel. La vàlua de les joies de la reina, amb elles, Colom compra tres naus, i el vell des del promontori més alt, lo veu volar a les més grans de les empreses.

És una obra amb la qual amb la fantasia del mossèn ens fiquen en un món mitològic, descobrint com es formen el mar i els oceans, la terra, les muntanyes i les ciutats. Com Colom descobreix el nou món. Un viatge de somni a través dels versos d’aquest gran poeta.

Salvador Espriu

ESPRIU I CASTELLÓ (1913 -1985)

             Salvador  Espriu i Castelló va néixer el 10 de juliol de 1913 en Santa Coloma de Farners fou un poeta, novel·lista i dramaturg català, considerat uns del renovadors juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Segarra.

El jove Salvador era un nen que se’l descriu com entremaliat i juganer. Va realitzar els pàrvuls a l’escola Mon tessori i l’educació primària a l’Escola alemanya. Els moments més feliços els passava a la casa pairal, on tenia molts amics i el passava el dia rondant per la vila. Els llocs que més freqüentava era en primer lloc la casa de les germanes Draper, amigues de la família, que sempre obsequiaven els nens amb caramels i xocolata. Un altre lloc que visitava era la casa de la seva tia Maria Castelló, que tenia en una paret sis gravats sobre la història bíblica d’Esther, dels quals tragué la idea d’escriure més endavant Primera Història d’Esther. Un dels llocs on anava a jugar era Can Rogés, casa veïna on vivien uns ferrers que tenien dos fills més o menys de la seva edat. També es distreia anant a la platja o al “Mal Temps”, turó que es trova a llevant de la vila.

A principis de la dècada de 1920 la casa dels Espriu va sofrir una profunda sotragada ja que els cinc germans van agafar alhora el xarampió. Però la cura de Salvador fou molt lenta, i va haver de passar molt de temps al llit. Per afavorir la recuperació el van portar a Viladrau. Dos anys més tard el seu germà gra, Francesc, va morir en caure al port d’Arenys de Mar que estava en obres. Aquesta mort i la seva malaltia li van caviar la vida. De nen juganer i trapella que era va passar a ser un nen delicat, sempre amb perill de recaure, obligat a llargues temporades al llit. A causa d’aquestes etapes de convalescència, va convertir-se en un amant de tot tipus de literatura, però sobre tot se sentia atret per llibres de religió i de història.

L’any 1929, als setze anys, va publicar el seu primer llibre, “Israel”, escrit en castellà. L’edició, de només cent exemplars que no eren per vendre, la va pagar el seu pare. Aqueta obra són estampes de l’Antic Testament.

L’octubre de 1930, quan tenia disset anys, va ingressar a la Universitat de Barcelona per realitzar les carreres de Dret i Filosofia i Lletres. Allà conegué tres de les seves millors amigues al llarg de la vida: Amàlia Tineo, Mercè Montañola i Lola Solà, També establí un llaç d’amistat molt fort amb l’escriptor Bartomeu Roselló-Pòrcel. Aquests moments de la vida universitària eren molts animats, ja que s’acabava de sortir de la dictadura i començava la 2ª República que es proclamà l’abril del 1931.

Tot i que treia notes immillorables en les dues carreres, li agradaven molt més les lletres que el dret. Aquesta passió el portà a escriure “El doctor Rip”, la seva primera novel·la en català. Al cap de poc temps va escriure la seva primera obra teatral publicada, “La revolta dels Sants”, una peça humorística ambientada en Arenys de Mar. L’any 1932 va sortir a la venda “Laia”, que és una novel·la curta inspirada bàsicament en l’Arenys del segle XIX.

Un any més tard va participar en un creuer de quaranta-vuit dies per la Mediterrània. El viatge va acostar-lo més als clàssics i va refermar la seva passió per l’egiptologia.

En l’esclat de la Guerra Civil espanyola va veure interromputs els seus estudis de Lletres Clàssiques que eren els únics que li quedaven per acabar. Va ser mobilitzat des del primer moment però no el van enviar al front a causa del seu estat de salut, de manera que feia classes a futurs oficials. Durant aquesta època negra va seguir escrivint per evadir-se de l’entorn, de manera que l’any 1937 es va publicar “Letizia i altres proses”.

El seu pare va morir l’abril de 1940 i la seva notaria va passar a mans d’Antoni Gual Ubach. Espriu  va entrar a treballar-hi per poder fer-se càrrec de la família. Aquesta feina no li agradava gens i gairebé no li deixava temps lliure per poder llegir o escriure. Es va haver de quedar en el despatx durant vint anys, que el descriu com “els més durs i amargs de la meva vida”.

En aquella època en la que molts escriptors van passar-se a la llengua castellana, Espriu es va mantenir fidel al català, tot i saber que seria impossible rebre cap mena de reconeixement literari.

A més, es va decantar per la poesia com a mètode d’expressió, ja que era més fàcil de publicar en ser un gènere menys controlat per la censura franquista.

El 1963 apareix “Obra Poètica”, recull de tots els seus llibres de poemes on, a més a més, apareix per primera vegada el “Llibre de Sirera”. Al llarg de la dècada del 1960 li passa una cosa completament inesperada: la popularitat. Espriu esdevé en un símbol de les reivindicacions de Catalunya i passa a ser considerat la veu del poble.

El 19 de desembre de 1984 va haver d’ingressar a la Clínica Quirón, però el van donar d’alta el dia 27 del mateix mes. El 18 de febrer de 1985 va tornar al hospital. Aquesta vegada va haver de ser ingressat a la UVI. Va morir la tarda del divendres 22 de febrer, a la edat de 72 anys.

ALGUNES OBRES SEVES SÓN:

·         Israel (1929, el primer llibre. Escrit en castellà)

·         Laia (1932)

·         Aspectes (1934)

·         Antígona(1939)

·         Primera història d’Esther (1948)

·         Obra poètica (1963)

Santiago Rusiñol i Prats

SANTIAGO RUSIÑOL I PRATS
(1861 – 1931)

Va néixer a Barcelona el 25 de febrer de 1861, en el si d’una família d’industrials de tèxtil provinent de Manlleu, en aquesta població es va inspirar per fer algunes de les seves obres i cal destacar també la casa on vivien, Cau Faluga. Malgrat la seva condició d’hereu de la empresa familiar l’empresa familiar, Rusiñol, a l’edat de vint-i-vuit anys, casat i pare d’una filla de pocs mesos, va decidir emprendre la vida d’artista per tal de dedicar-se professionalment a allò que fins aleshores havia estat la seva màxima afició: la pintura.

Va marxar a estudiar a París i de la seva estada al barri de Montmatre, entre 1889 i 1893, en va sorgir el que seria el seu primer llibre, “Desde el Molino”, un recull d’articles apareguts regularment al diari “La Vanguardia”, que constitueixen juntament amb les cròniques d’excursions i els monòlegs “L’home de l’orgue” i “El sarau de Llotja”, la primera aportació del artista al món de les lletres.

Durant aquest anys, Rusiñol va exposar als Salons de París i va mostrar la seva obra a la Sala Parés de Barcelona amb una clara finalitat revulsiva: remoure les aigües de l’estancada vida cultural barcelonina. Va participar en el projecte dels joves intel·lectuals modernistes aplegats a l’entorn a la revista “L’Avenç”, i es va convertir, a partir de 1894, en el cap més visible del modernisme.

És indestriable de la construcció d’aquesta imatge la relació que va mantenir el pintor amb la vila de Sitges, La Blanca Subur, Meca del Modernisme, a partir de 1891, la creació de Cau Ferrat com a Temple de l’Art, i l’organització de les provocadores festes modernistes i de performances com la dança serpentina o el monument al Greco, entre 1892 i 1899.

La producció pictòrica i literària d’aquests anys comparteix el to agredolç i el distanciament irònic o líric amb què el jo de l’artista s’encara a la realitat. Una realitat que al final del segle XIX, en plena crisi del positivisme, reclama noves vies d’aproximació que superen els límits de la raó i recuperen l’emoció, la suggestió i la intuïció com formes de coneixement.

Entre 1889 i 1899, Rusiñol porta a terme, en carn pròpia, el repte de l’artista a convertir la creació artística en una via de exploració dels límits. A aqueta exploració hi va contribuir l’addicció a la morfina que va determinar la vida i l’obra de l’artista a partir de 1894, data que coincideix amb la creació de dues de les pintures més emblemàtiques de Rusiñol, “La morfina” i “La medalla”. La cura de desintoxicació a que es va sotmetre l’artista a partir de 1899 i la intervenció quirúrgica que, una any després, el va deixar amb un sol ronyó, van fer allunyar l’artista de l’abisme i el va fer entrar en una nova etapa creativa, marcada per la dedicació al teatre amb mires cada vegada més comercials i a l’especialització en la pintura de jardins arreu de la geografia catalana i espanyola, amb breus però significatives incursions a Itàlia.

Les seves obres dramàtiques són representatives de l’evolució del teatre modernista. Amb elles Rusiñol abandona l’art entès com a exploració del jo i comença a assajar les maneres d’arribar al gran públic. És com “L’alegria que passa” estrenada enmig d’una aureola de refinament i avantguardisme, sigui l’obra que entronitzi Santiago Rusiñol sobre les taules del Teatre Romea, només potenciant aquells elements més efectistes de l’obra. A partir d’aquest moment i fins al 1930, les estrenes, els èxits i les polèmiques del teatre de Rusiñol formen part de la història del teatre català.

L’opció pel gran públic explica el conreu que fa Rusiñol a la novel·la, des de l’experiment que suposa “El poble gris” a la fórmula feliç que converteix “L’auca del senyor Esteve” en una de les grans novel·les sobre la Barcelona moderna.

Quan Rusiñol va morir, el 13 de juny de 1931 a Aranjuez, feia uns quants anys que la seva imatge, denotada pels intel·lectuals noucentistes, havia estat reivindicada i convertida en uns dels referents de la modernització i de la normalització cultural de la Catalunya dels anys trenta.

ALGUNS TÍTULS LITERARIS SÓN:

·         El jardí abandonat (1900)

·         L’alegria que passa (1901)

·         El poble gris (1902)

·         L’auca del senyor Esteve (1907)

·         L’illa de la calma (1913)

·         El català de La Mancha (1917)

Jacint Verdaguer i Santalò

JACINT VERDAGUER I SANTALÓ (1845 -1902)

Nascut el 17 de maig de 1845 en Falgarolas (Osona). Va ser el cinquè de vuit fills, dels quals només en sobrevisqueren tres. Als tretze anys ingressà al Seminari de Vic. En aquella època, i més en una família profundament religiosa com la de Verdaguer, era costum induir els fills que ingressessin en l'església apostòlica.

    

     En 1859 s'escapá del seminari i de casa seva per fer de soldat, ja que li agradava molt el armament militar, però després de trobar-lo a Figueres, va rependre la seva carrera de sacerdot al seminari.

     De mica en mica, el jove Verdaguer va coneixent els classics que li ensenyen al seminari i els escriptors del romanticisme, i al mateix temps, en part gràcies al seu amic Jaume Collell, comença a freqüentar els clubs d'altem de Vic, en especial el Cercle Lactari i les reunions dels estudiants universitaris a tornar a Vic. Mentre continua estudiant, i fent de mestre i de pagès, comença a escriure nombrosos poemes, així com a recollir cançons populars. D'aquesta època en queden els poemes amb un component amorós més marcat. De fet no foren publicats fins el 1925, 23 anys després de la seva mort sota el títol de "Jovenívoles".

    El 1864 concursa per primera vegada als Jocs Florals, però passa totalment desapercebut. En canvi, l'any següent, torna a participar en els Jocs Florals de Barcelona amb quatre composicions que són premiades. Un any més tard, n'hi premien dues més. En anar a recollir els premis comença la llegenda del jove poeta.

     El 24 de setembre del 1870 és ordenat sacerdot a Vic i l'octubre d'aquell mateix any, canta la seva primera missa a l'ermita de Sant Jordi. Als 28 anys entra de capellà a la Companyia Transatlàntica perquè li havien recomanat per la seva salut el clima marítim, i l'any següent embarca a Cadis rumb a L'Habana. Finalment s'estableix a Barcelona, com a capellà de la família del marquès de Comillas, amo de la companyia que l'havia contractat.

     Als 32 anys, el jurat dels Jocs Florals li concedeix el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel poema "L'Atlàntida". És la consagració de Verdaguer com a poeta.

     L'any 1880, pubica el llibre Montserrat. Als 39 anys viatja a París, Suïssa, Alemanya i Rússia. El 21 de març de 1886, als 41 ans, el bisbe Morgades el corona com a poeta de Catalunya al Monestir de Ripoll. Publica el gran poema "Canigó". Al 1885 realitza un viatge de peregrinació a Terra Santa.

     Després d'aquest viatge atura la seva producció literària i es dedica a altres activitats poc ortodoxes, una de les quals és la pràctica d'exorcismes. Sovint s'ha comentat que a part de l'exercici d'exorcisme, també hi havia una animadversació cap a les activitats del marquès de Comillas. Com cristià no podia acceptar el comerç d'esclaus que realitzava l'empresari càntabre, per la qual cosa comença a repartir abundants diners de la família entre els més pobres. A causa d'aquest i altres escàndols el marquès de Comillas trenca relacions amb ell i fins i tot l'any 1895 li prohibeixen exercit de sacerdot. Ell es defensa amb una sèrie d'articles als diaris titulats "En defensa pròpia".

    El dia 17 de maig de 1902, als 57 anys, es trasllada del número 235 del carrer Aragó de Barcelona on vivia, a la finca coneguda com a vil·la Joana, de Vallvidrera (Barcelona), on espera fer una convalescència de tuberculosi. El 10 de juny de 1902 mor a vil·la Joana.

El bisbe Torras i Bages el va qualificar de “Príncep dels poetes Catalans”. També es conegut com Mossèn Jacint Verdaguer.

ALGUNES OBRES LITERÀRIES:

• L'Atlàntida (1876)
• Idil·lis i cants místics (1879)
• Oda a Barcelona (1883)
• Canigó (1886)
• Montserrat (1889)