Santiago Rusiñol i Prats

SANTIAGO RUSIÑOL I PRATS
(1861 – 1931)

Va néixer a Barcelona el 25 de febrer de 1861, en el si d’una família d’industrials de tèxtil provinent de Manlleu, en aquesta població es va inspirar per fer algunes de les seves obres i cal destacar també la casa on vivien, Cau Faluga. Malgrat la seva condició d’hereu de la empresa familiar l’empresa familiar, Rusiñol, a l’edat de vint-i-vuit anys, casat i pare d’una filla de pocs mesos, va decidir emprendre la vida d’artista per tal de dedicar-se professionalment a allò que fins aleshores havia estat la seva màxima afició: la pintura.

Va marxar a estudiar a París i de la seva estada al barri de Montmatre, entre 1889 i 1893, en va sorgir el que seria el seu primer llibre, “Desde el Molino”, un recull d’articles apareguts regularment al diari “La Vanguardia”, que constitueixen juntament amb les cròniques d’excursions i els monòlegs “L’home de l’orgue” i “El sarau de Llotja”, la primera aportació del artista al món de les lletres.

Durant aquest anys, Rusiñol va exposar als Salons de París i va mostrar la seva obra a la Sala Parés de Barcelona amb una clara finalitat revulsiva: remoure les aigües de l’estancada vida cultural barcelonina. Va participar en el projecte dels joves intel·lectuals modernistes aplegats a l’entorn a la revista “L’Avenç”, i es va convertir, a partir de 1894, en el cap més visible del modernisme.

És indestriable de la construcció d’aquesta imatge la relació que va mantenir el pintor amb la vila de Sitges, La Blanca Subur, Meca del Modernisme, a partir de 1891, la creació de Cau Ferrat com a Temple de l’Art, i l’organització de les provocadores festes modernistes i de performances com la dança serpentina o el monument al Greco, entre 1892 i 1899.

La producció pictòrica i literària d’aquests anys comparteix el to agredolç i el distanciament irònic o líric amb què el jo de l’artista s’encara a la realitat. Una realitat que al final del segle XIX, en plena crisi del positivisme, reclama noves vies d’aproximació que superen els límits de la raó i recuperen l’emoció, la suggestió i la intuïció com formes de coneixement.

Entre 1889 i 1899, Rusiñol porta a terme, en carn pròpia, el repte de l’artista a convertir la creació artística en una via de exploració dels límits. A aqueta exploració hi va contribuir l’addicció a la morfina que va determinar la vida i l’obra de l’artista a partir de 1894, data que coincideix amb la creació de dues de les pintures més emblemàtiques de Rusiñol, “La morfina” i “La medalla”. La cura de desintoxicació a que es va sotmetre l’artista a partir de 1899 i la intervenció quirúrgica que, una any després, el va deixar amb un sol ronyó, van fer allunyar l’artista de l’abisme i el va fer entrar en una nova etapa creativa, marcada per la dedicació al teatre amb mires cada vegada més comercials i a l’especialització en la pintura de jardins arreu de la geografia catalana i espanyola, amb breus però significatives incursions a Itàlia.

Les seves obres dramàtiques són representatives de l’evolució del teatre modernista. Amb elles Rusiñol abandona l’art entès com a exploració del jo i comença a assajar les maneres d’arribar al gran públic. És com “L’alegria que passa” estrenada enmig d’una aureola de refinament i avantguardisme, sigui l’obra que entronitzi Santiago Rusiñol sobre les taules del Teatre Romea, només potenciant aquells elements més efectistes de l’obra. A partir d’aquest moment i fins al 1930, les estrenes, els èxits i les polèmiques del teatre de Rusiñol formen part de la història del teatre català.

L’opció pel gran públic explica el conreu que fa Rusiñol a la novel·la, des de l’experiment que suposa “El poble gris” a la fórmula feliç que converteix “L’auca del senyor Esteve” en una de les grans novel·les sobre la Barcelona moderna.

Quan Rusiñol va morir, el 13 de juny de 1931 a Aranjuez, feia uns quants anys que la seva imatge, denotada pels intel·lectuals noucentistes, havia estat reivindicada i convertida en uns dels referents de la modernització i de la normalització cultural de la Catalunya dels anys trenta.

ALGUNS TÍTULS LITERARIS SÓN:

·         El jardí abandonat (1900)

·         L’alegria que passa (1901)

·         El poble gris (1902)

·         L’auca del senyor Esteve (1907)

·         L’illa de la calma (1913)

·         El català de La Mancha (1917)