lunes, 27 de febrero de 2012

MERCÈ RODOREDA I GURGUÍ "JARDÍ VORA EL MAR" (1967)


MERCÈ RODOREDA I GURGUÍ “JARDÍ VORA EL MAR” (1967)
“Jardí vora el mar”, és una obra que relata la vida d’un jardiner que treballa per diferents amos benestants en una mateixa torre vora el mar, durant sis estius de la seva vida.
Obra escrita durant la seva estada a Holanda, Mercè Rodoreda va relatant la vida de unes famílies burgeses al seu lloc de vacances. L’obra la va escriure durant el seu auto exili, ja que la seva mare va dir-li després de finalitzada la Guerra Civil Espanyola que marxés, ja que la seva condició de col·laboradora en diferents publicacions en català, li feien estar en una situació compromesa.
La història gira al voltant d’un jardí i d’una casa d’estiueig situada vora al mar. Escrita en sis capítols, relata el sis estius que es corresponen als estius dels senyors   de la casa i alguns veïns relatats com un monòleg pel jardiner.
Esta obra escrita entre dos novel·les, va quedar una mica a l’ombra, de ella va dir el seu editor, Joan Sales: “Jardí vora el mar, és una novel·la excelent escrita enmig de dues obres mestres”.
“Jardí vora el mar” és estrictament, i com moltes de les obres de M. Rodoreda, el reflex del que ella opina sobre la societat i basada en la seva experiència. Realista, explica com en pot ser de dura la vida, i com ens he de adaptat per sobreviure-hi. Senzillament, atrapa, perquè encara que no sigui de intriga ni d’acció, les descripcions tan precises es converteixen en realitat a la imaginació del lector.
Una obre en la que Rodoreda mostra el seu amor a les flors, i en conseqüència als jardins. Afició que va desenvolupar per la influència del seu avi matern Pere Gurguí, al que l’autora estava molt lligada.
La novel·la narra a través del jardiner la vida d’unes famílies adinerades en sis estius, que són els que formen els sis capítols de la novel·la.
El narrador ens mostra un univers de luxe i riquesa, uns personatges que durant l’estiu es dediquen a una vida hedonista i despreocupada, però que amaguen secrets i drames interns. Estem davant d’uns homes i dones que paguen les seves faltes del passat al present, i amb interessos molt elevats. I, encara que no ho sembli, tots busquen una quimèrica existència basada en la troballa de l’amor vertader.
Una vida que no és el que sembla, unes trames familiars inquietants. Un paradís terrenal en forma de jardí que contrasta amb un interior podrit: el del mateixos personatges, les seves mentides i els seus secrets.
La vida dels personatges estarà marcada pel fracàs amorós, la mort i el rebuig de la maternitat. La Rosamaria perdrà el fill que espera, així com el seu gran amor, l’Eugeni. El llibre es centra particularment en el triangle amorós del matrimoni Rosamaria-Francesc i el seu veí l’Eugeni.
Finalment, la casa d’estiueig on treballa el jardiner serà venuda perquè Rosamaria i Francesc es traslladant definitivament a Barcelona. Una etapa es tanca, les distintes històries conflueixen cap a un final comú que, no obstant això, quedarà obert en certa manera. Els personatges ja no són els mateixos que al principi de la novel·la. Les seves il·lusions, els seus pensaments, els seus amors... tot ha canviat poc a poc. Una nova etapa que comença i una vella que s’acaba.
    

sábado, 25 de febrero de 2012

EUGENI D'ORS I ROVIRA "LA FI DE L'ISIDRE NONELL"(1902)


EUGENI D’ORS I ROVIRA “LA FI DE L’ISIDRE NONELL” (1902)

Eugeni D’Ors i Rovira (el seu pseudònim  era Octavi Rumeu) va escriure aquest  llibre per la mort de l’artista Isidre Nonell. Pintor que va retratar la societat de l’època una societat buida de continguts i de moral feble.

El començament del relat de la mort de l’ Isidre, comença descrivint la societat que vivien en aquella època, una societat hipòcrita que no veia els defectes que tenien, una societat que no volien que li diguessin les mancances de les que mancaven. L’Isidre Nonell els retratava tal con eren, i treia a laa luny les misèries que ocultaven darrera de la façana, de la aparença , una societat a la vora del abisme. D’Ors ho descriu com: “Un artista, en revelació punyeta, copiant-los , exhibint-los nuament, amb aguda crueltat de línees, en brutalitat implacable de colors, rabejant-se refinadament en la lletgesa i la deformitat, havia trencat l’encís fent-los veure, amb aclaparadora evidència, la fondaira de l’abim de sa abjecció.”

A través del relat de la mort de l’ Isidre Nonell, va relatant la decadència d’una societat sustentada en una falsa harmonia i uns valors irreals. “I quan mori’l dia aquest, la ciutat estava en flames, i les vermellors de la posta s’estengueren sobre les vermellors de l’incendio.”

La gent al carrer estava descontrolada per les revoltes ocasionades, unes revoltes en la que estaven implicades totes les classes socials. Era un temps en que part de la societat  intentava canviar el sistema en el que vivien, canviar l’estructura do societat. A través de la narració, D’Ors va relatant com si d’una crònica de societat es tractés els esdeveniments del moment.

La mort de L’ Isidre, D’ors la relata d’una forma crua plena de descripcions, amb una pesadesa de sentiment: “No se sap com va córrer en un instant la veu de qui era aquell home; potser, millor  que aquell exèrcit immens de miserables, amb la terrible inefabilitat de l’instin, endevinés en el ell gran responsable, al revelador cruel en quines obres havien après com era de baixa i repugnant i irremeiable la seva lletgesa.”   

Va descriure les atrocitats que anaven fen les ordes humanes amb el cos sense vida de l’artista. “Un home va agafar el cos mort i el llança a l’aire [...] altres li lligaren una corda al coll...”

Amb la mort de l’ Isidre Nonell, Eugeni D’ors critica la relaxació de la societat altre vegada, ja que no hi ha ningú per criticar-la. Això fa una societat conformista que entra en un món altre vegada de tenebres, on tothom torna a la mentida i l’obscuritat, on: “...tots els homes se vegeren galans i nobles, i les dones totes, miserables, les velles, les deformades [...] sonrigueren d’orgul, sentint-se tota l’ànima i tota la sensualitat sobtadament inflamades al bes d’una il·lusió ubriagant que les feia trobar-se hermoses.”

RAMON LLULL "LIBRE DE LA PRIMERA I SEGONA INTENCIO" (PARIS 1298)


RAMON LLULL “LIBRE DE LA PRIMERA I SEGONA INTENCIO” (PARÍS 1298)

“Libre de la primera i segona intencio” és in llibre en el que Llull a través de la seva narrativa ens guia pel camí dels proverbis a seguir a Déu. Una obra de narrativa mística, amb la qual i a partir de la seva estructura en cinc capítols i la parta final, Llull va explicant las dues intencions dels seus relats.

En el primer capítol:”DE LA DIVISIO DE INTENCIO”, Llull narra que sempre hi ha dues intencions quan es fan les coses. Sempre s’han de triar entre dues opcions, les coses que més t’estimes. Així per exemple escriu: “Si tu, fill, fas fer vn libre a alcun escriva, tu has la primera intencio a fer lo libre, e has la segona a donar diners a n aquell escriva qui t fa lo libre. E car mes ames lo libre que los diners que n dones, per aço has al libre la primera intencio, e has diners la segona. E l escriva fa d aço lo contrari, car eyl ama mes los diners que li pagues per sos trebayls que no fa lo libre; car si mes amava lo libre que ls diners, no t donaria lo libre per los diners.” Més endavant li diu al fill que pes amar a Déu hi ha que entendre el que ell posa al llibre, i que amar és desordenadament un sentiment del cor, com explica en un paràgraf: “Accidentalment, fill, amen los homens peccadors ab les dues intencions desordonades en lurs amors, cor amar vn beyl libre per ço car es beyl, e no amar lo per ço que l entena, es desordonadament; de intencio e en aytal manera amar lo libre per ço que es beyl es per la primera intencio, e amarlo entendre es per la segona;...”

En el segon capítol: “DE DEU”. Llull explica al fill com s’ha d’estimar a Déu, per la seva infinita bondat. Perquè Déu en la seva infinita saviesa no tria cap intenció, ja que la intenció seva és l’amor als homes i per això no hi ha divisió en la intenció. Ell ho explica d’aquesta forma: “En la intencio de Deu no ha divisio de primera e segona intencio on sia menoritat car tota sa intencio es infinita e eternal; e per eço, fill, no hi pot caber segona intencio.” Explica que totes les persones que ama’n i facin el bé seran recompensades i podran triar entre les dos intencions, mentre les que no estimen ni entenen el llibre no podran triar.

El tercer capítol: “DE CREACIO”, explica al fill la grandesa de Déu. En el seu relat místic, Llull, li explica com Déu, omnipresent, amb al seu amor va fer el món i les criatures que l’habiten. Les coses creades per Déu té la finalitat de complementar a unes altres, per això li explica al fill: “Fill, Deus ha creades en lo mon unes creatures per intencio de altres, enaxi con los corses celestials, qui son creats per donar influencia als terrenals, corses elementats, e los terrenals qui son creats per intencio de anima racional, e axi de totes coses que son creades a servey de hom”.

Al quart capítol: “DE ENCARNACIO”, fa referència a com Déu baixa a la terra per tenir un cos de carn, Com deixa prenyada a la Verga Maria, perquè els homes pecadors deurien tenir unes virtuts i les estan perden. Per això la intenció de Déu era convertir-se en carn i per això va baixar del cel, i se va encarnar en home. Llull ho descriu: “Encara se, fill, nostre senyor Deus per recrear home, qui era perdut e cahut en la ira de Deu, per lo pecat del primer pare; e aquella intencio que hac en pendre carn humana per recrear home, no s cove a Deu esser primer aintencio, e que aquella intencio que Deus hac a pendre carn per demostrar ses virtuts fos segona, con sia cosa que la justicia de Deu haja pus apropiada intencio a demostrar la granea de sa bonea, poder e saviesa, que recreacio”.

El capítol cinquè està dividit en altres introduccions, per anar explicant com a través de cada apartat es pot apropar a Déu. El primer apartat: “DE TEMPTACIO”, narra com el món està ple de temptacions que ens allunya de Déu i com fer-hi per superar-les. Després passa al de: “LA FE”; on explica que l’home a de tenir-hi per entendre el que no entén.

“DE ESPERANÇA” on li explica al fill, que l’home ha de tenir l’esperança  en la justícia i misericòrdia de Déu.

“DE CARITAT”. Si ets caritatiu, Déu en la seva infinita saviesa i bondat, et guardarà un lloc al seu costat, però explica que s’ha d’ésser caritatiu per bona voluntat, sense estar forçat, i així podrà anar al regne celestial.

Llull continua els relats a partir de més relats semblants a aquest; entre d’altres apartats hi ha: “ DE JVSTICIA”, “DE PRUDENCIA”, “DE FORTITUDO” (FORTALESA), “DE TEMPRANÇA”, “DE GLOTONIA” (GULA)...; i continua en més apartats semblants  a aquest, descrivint les intencions de cadascun per arribar a Déu.

L’epíleg del llibre,”DE LA FI DEL LIBRE”, explica al fill, que el llibre a estat escrit amb la intenció d’apropar-lo a Déu d’una forma ordenada, perquè pugui conèixer les virtuts de seguir a Déu i continuï els seu passos cap a el cel i lo celestial.

lunes, 30 de enero de 2012

OBRA DE SALVADOR ESPRIU


Entre les moltes obres que ens va deixar Salvador Espriu, es troba “Primera història d’Esther”, basada en una reina mitològica que va ajudar al poble jueu a alliberar-se de l’opressió.

És un text dramàtic escrit en prosa i en vers, que està perfectament estructurat i formalitzat en dos actes, amb les corresponents escenes, accions, diàlegs, monòlegs, i un intermediari en que la cançó de lehudi pren la forma d’un sainet amb un argument del cas –el de marit banyut-, o el d’un romanç de cec a la manera de l’empra’t per Valle-Inclán a “Los cuernos de don Friolera”.

“Primera història d’Esther” és un joc d’escenaris que s’inclouen en el món de Sinera (obra escrita per Espriu abans que aquesta), on reapareixen personatges ja explorats en la narrativa i en la poesia satírica, i la Susa Bíblica de la reina Esther, uns i altres no seran més que titelles en mà de l’Altíssim.

L’obra vol transmetre un missatge de perdó i tolerància en la mateixa tònica que “L’Antígona” de 1939.

En aquest joc d’heterònims, un recurs habitual, trasllada al jo, que es descomponen en veus i personalitats distintes (Altíssim, Salom,etc.) la mateixa naturalesa fragmentària de la realitat: ”Eviteu el màxim crim – dirà l’Altíssim, adreçant-se  públic en el monòleg final-, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’0rigen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tant mateix una engruna d’autèntica llum.” Salvador Espriu en la seva obra va intentar trobar sentit a la Guerra Civil Espanyola, de la que ve dir, que era una guerra entre germans.

Defensor de la llengua catalana quan va acabar la Guerra Civil, es va decantar per la poesia menys controlada per la dictadura i la seva censura. La seva poesia la van traslladar molts cantautors a les seves cançons, aproximant l’obra de l’autor al poble, i convertint-lo en un poeta proper, el més carismàtic va ser Raimon, cantautor valencià que va estar en el grup dels cantants de “La Nova Cançó Catalana”, Maria del Mar Bonet i tant altres.

OBRA DE SANTIAGO RUSIÑOL


Santiago Rusiñol construeix la seva obra a través de les seves estades als llocs.

“L’illa de la calma” la fa a partir de la seva estada a l’illa de Mallorca, on Rusiñol va anar per realitzar l’encàrrec, juntament amb el pintor Joaquín Mir, de fer una sèrie de plafons per decorar el edifici modernista del “Grand Hotel de Palma”.

Al final del mes de març, Rusiñol es va traslladar amb la seva família a l’illa, on ja li esperava el pintor Joaquín Mir. Santiago Rusiñol quedà meravellat dels paisatges i les muntanyes del nord de Mallorca.

Santiago Rusiñol descriu l’illa com:”Una illa on sempre hi ha calma, ont els homes mai porten pressa, on les dónes no s fan mai velles, on no malgasten ni paraules, ont el sol hi fa més estada i on fins la senyora Lluna camina més poc a poc, encomanada a la mandra.

Aquesta illa és Mallorca, llegidor”.

Rusiñol coneixia molt bé la Serra de Tramuntana. Les seves estades, primer al bari de Terreno en Palma, i després en Pollença, Cala Vicens, Sóller i Valldemosa, van inspirar alguns del seus quadres més famosos. La Serra de Tramuntana el va captivar des de el primer moment, i això, va fer que Santiago Rusiñol passés més temps a l’illa. Sempre elogiant el clima i la bonança que hi ha escriu: “El sol es pren per tot arreu ont ne tenen; es pren de bon grat, es pren per força, fins hi ha metges i tot que n recepten;...”

L’artista presenta l’illa com un lloc per burgesos, on anar-hi per descansar i trobar-se a sí mateix. Un Edén on viure és un privilegi només per l’escollits.

A través de la lectura del llibre, Rusiñol, ens va deixant mostres de l’enamorament, d’aquest artista polifacètic, per Mallorca. Va realitzar molts viatges a l’illa i va fer moltes pintures del seus paisatges, per acabar fent  aquest llibre. Un retrat dels seus viatges al “paradís” segon es pot interpretar amb la seva lectura.

OBRA DE JACINT VERDAGUER


Entre les obres més destacades de Jacint Verdaguer, destaca “L’Atlàntida”. Amb ella va guanyar els Jocs Florals de l’any 1876, als 32 anys d’edat. El jurat li va concedir un premi especial per l’obra.

Gaudí, gran admirador de Verdaguer,  va utilitzar el seu poema de “L’Atlàntida” com a motiu per la composició dels Pavellons Güell. Eusebi Güell s’havia casat amb Isabel López i Bru, filla del marqués de Comillas a qui havia estat dedicat el poema èpic, per la qual cosa convingué amb Gaudí que en les finques de Pedralbes, on sovint anaven a passejar les dues famílies, s’hi havia d’incloure els temes mitològics citats en el poema.

“L’Atlàntida” està formada per una introducció, deu càntics i una conclusió. L’obra en vers relata la història de la ciutat de L’Atlàntida, traslladada a un temps. Cada cant a més té la seva pròpia introducció on s’explica el moment en que se desenvolupa la història.

En la introducció explica com es troben en altar mar un bastiment de Gènova i altre de Venècia i comença una batalla entre ells. Sobrevé un gran temporal i un llamp encén el polvorí d’un d’ells, que esbertant-se, arrossega també a l’altre a l’abisme. Però es salva un jove genovès, que agafat a un tros de pal pot arribar a terra. Un savi ancià que retirat del  món, vivia vora la mar li conta llur antiga història per distraure’l del passat naufragi.

En el primer cant “L’incendi dels Pirineus”, Verdaguer narra com se van fer els Pirineus i la ciutat de Barcelona. Després d’una batalla entre éssers místics, amb heroïna inclosa, l’hèroic arriba a Montjuïc després d’haver guanyat i haver fet que les muntanyes arribessin al mar de Girona, s’embarca i prometre fer una gran ciutat a l’abric d’aquella serra.

A través de les aventures de l’heroic, recorrent la geografia i llurs lluites amb els éssers mitològics, Jacint Verdaguer ens submergeix en un món on la fantasia fa volar la imaginació, descobrint-nos noves maneres de vida, però sense desviar-se del seu camí religiós.

En el últim cant, Verdaguer era la terra en arribar el savi, i la formació de la nova “Hespèria”, reconegués el taronger de la branca que va plantar Hèrcules i la resta de coses: com la ciutat de Barcelona i els altres reptes que ha hagut de fer durant el seu viatge.

En la conclusió Colom ve néixer un nou món en sa fantasia, després de la històries que li ha contat el savi avi. El genovès fa oferiments a varies corones per fer realitat el seu somni: a Gènova, Venècia, Portugal i Espanya. El somni d’Isabel. La vàlua de les joies de la reina, amb elles, Colom compra tres naus, i el vell des del promontori més alt, lo veu volar a les més grans de les empreses.

És una obra amb la qual amb la fantasia del mossèn ens fiquen en un món mitològic, descobrint com es formen el mar i els oceans, la terra, les muntanyes i les ciutats. Com Colom descobreix el nou món. Un viatge de somni a través dels versos d’aquest gran poeta.

martes, 17 de enero de 2012

Salvador Espriu


ESPRIU I CASTELLÓ (1913 -1985)

             Salvador  Espriu i Castelló va néixer el 10 de juliol de 1913 en Santa Coloma de Farners fou un poeta, novel·lista i dramaturg català, considerat uns del renovadors juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Segarra.

El jove Salvador era un nen que se’l descriu com entremaliat i juganer. Va realitzar els pàrvuls a l’escola Mon tessori i l’educació primària a l’Escola alemanya. Els moments més feliços els passava a la casa pairal, on tenia molts amics i el passava el dia rondant per la vila. Els llocs que més freqüentava era en primer lloc la casa de les germanes Draper, amigues de la família, que sempre obsequiaven els nens amb caramels i xocolata. Un altre lloc que visitava era la casa de la seva tia Maria Castelló, que tenia en una paret sis gravats sobre la història bíblica d’Esther, dels quals tragué la idea d’escriure més endavant Primera Història d’Esther. Un dels llocs on anava a jugar era Can Rogés, casa veïna on vivien uns ferrers que tenien dos fills més o menys de la seva edat. També es distreia anant a la platja o al “Mal Temps”, turó que es trova a llevant de la vila.

A principis de la dècada de 1920 la casa dels Espriu va sofrir una profunda sotragada ja que els cinc germans van agafar alhora el xarampió. Però la cura de Salvador fou molt lenta, i va haver de passar molt de temps al llit. Per afavorir la recuperació el van portar a Viladrau. Dos anys més tard el seu germà gra, Francesc, va morir en caure al port d’Arenys de Mar que estava en obres. Aquesta mort i la seva malaltia li van caviar la vida. De nen juganer i trapella que era va passar a ser un nen delicat, sempre amb perill de recaure, obligat a llargues temporades al llit. A causa d’aquestes etapes de convalescència, va convertir-se en un amant de tot tipus de literatura, però sobre tot se sentia atret per llibres de religió i de història.

L’any 1929, als setze anys, va publicar el seu primer llibre, “Israel”, escrit en castellà. L’edició, de només cent exemplars que no eren per vendre, la va pagar el seu pare. Aqueta obra són estampes de l’Antic Testament.

L’octubre de 1930, quan tenia disset anys, va ingressar a la Universitat de Barcelona per realitzar les carreres de Dret i Filosofia i Lletres. Allà conegué tres de les seves millors amigues al llarg de la vida: Amàlia Tineo, Mercè Montañola i Lola Solà, També establí un llaç d’amistat molt fort amb l’escriptor Bartomeu Roselló-Pòrcel. Aquests moments de la vida universitària eren molts animats, ja que s’acabava de sortir de la dictadura i començava la 2ª República que es proclamà l’abril del 1931.

Tot i que treia notes immillorables en les dues carreres, li agradaven molt més les lletres que el dret. Aquesta passió el portà a escriure “El doctor Rip”, la seva primera novel·la en català. Al cap de poc temps va escriure la seva primera obra teatral publicada, “La revolta dels Sants”, una peça humorística ambientada en Arenys de Mar. L’any 1932 va sortir a la venda “Laia”, que és una novel·la curta inspirada bàsicament en l’Arenys del segle XIX.

Un any més tard va participar en un creuer de quaranta-vuit dies per la Mediterrània. El viatge va acostar-lo més als clàssics i va refermar la seva passió per l’egiptologia.

En l’esclat de la Guerra Civil espanyola va veure interromputs els seus estudis de Lletres Clàssiques que eren els únics que li quedaven per acabar. Va ser mobilitzat des del primer moment però no el van enviar al front a causa del seu estat de salut, de manera que feia classes a futurs oficials. Durant aquesta època negra va seguir escrivint per evadir-se de l’entorn, de manera que l’any 1937 es va publicar “Letizia i altres proses”.

El seu pare va morir l’abril de 1940 i la seva notaria va passar a mans d’Antoni Gual Ubach. Espriu  va entrar a treballar-hi per poder fer-se càrrec de la família. Aquesta feina no li agradava gens i gairebé no li deixava temps lliure per poder llegir o escriure. Es va haver de quedar en el despatx durant vint anys, que el descriu com “els més durs i amargs de la meva vida”.

En aquella època en la que molts escriptors van passar-se a la llengua castellana, Espriu es va mantenir fidel al català, tot i saber que seria impossible rebre cap mena de reconeixement literari.

A més, es va decantar per la poesia com a mètode d’expressió, ja que era més fàcil de publicar en ser un gènere menys controlat per la censura franquista.

El 1963 apareix “Obra Poètica”, recull de tots els seus llibres de poemes on, a més a més, apareix per primera vegada el “Llibre de Sirera”. Al llarg de la dècada del 1960 li passa una cosa completament inesperada: la popularitat. Espriu esdevé en un símbol de les reivindicacions de Catalunya i passa a ser considerat la veu del poble.

El 19 de desembre de 1984 va haver d’ingressar a la Clínica Quirón, però el van donar d’alta el dia 27 del mateix mes. El 18 de febrer de 1985 va tornar al hospital. Aquesta vegada va haver de ser ingressat a la UVI. Va morir la tarda del divendres 22 de febrer, a la edat de 72 anys.



ALGUNES OBRES SEVES SÓN:

·         Israel (1929, el primer llibre. Escrit en castellà)

·         Laia (1932)

·         Aspectes (1934)

·         Antígona(1939)

·         Primera història d’Esther (1948)

·         Obra poètica (1963)